Dies enrere
entrava per primera vegada a la Llibreria Jaimes de Barcelona a comprar el meu exemplar de CharlieHebdo, després dels desgraciats fets terroristes ocorreguts a París. Era un
dilluns en aquella hora en què ja no és tarda, però tampoc no és vespre.
Allà dins, on més
que mai es feia realitat la frase « la llibertat és una llibreria »,
amb la vista perduda d’un nou viatger en aquell oasi de llibertat francesa,
vaig veure un llibre que em va cridar l’atenció i que em vaig comprar: “Les
catalans”, del periodista Henry de Laguérie.
Anant i venint en bus de Mataró a Barcelona,
en pocs dies ja l’havia llegit (en francès, perquè només està publicat, per
ara, en aquesta llengua).
Si teniu nocions de francès, us el recomano
perquè és interessant copsar la visió i les explicacions d’un periodista de
fora (menys contaminat de tot el que ha passat i passa a casa nostra). És
interessant llegir com ens veiem o com ens expliquem al món francòfon, des del
sedàs d’una persona nascuda (i viscuda) a França i que participa en un projecte
del diari Le monde
(de dretes i conservador) –Lignes de vie d’un peuple-, un seguit d’assaigs en
què exposen/expliquen diferents nacionalitats (nacions?). Com deia, és
interessant interrogar-se/nos. El llibre és un diàleg (quasi) permanent amb
diferents personalitats de casa nostra: des de gent de l’ANC, passant per
periodistes esportius o amants de la tauromàquia. Amb aquest ventall de veus, de
Laguérie retrata el poble català perquè el poble francès sàpiga qui som, com
sentim, què volem, etc.
Em congratulo pel projecte “Lignes de vie d’un
peuple” del diari Le
Monde i felicito Henry de Laguérie per la feina feta.
