Blog en español, français, english...

dissabte, 28 de febrer del 2015

LES CATALANS



Dies enrere entrava per primera vegada a la Llibreria Jaimes de Barcelona a comprar el meu exemplar de CharlieHebdo, després dels desgraciats fets terroristes ocorreguts a París. Era un dilluns en aquella hora en què ja no és tarda, però tampoc no és vespre.
Allà dins, on més que mai es feia realitat la frase « la llibertat és una llibreria », amb la vista perduda d’un nou viatger en aquell oasi de llibertat francesa, vaig veure un llibre que em va cridar l’atenció i que em vaig comprar: “Les catalans”, del periodista Henry de Laguérie.
Anant i venint en bus de Mataró a Barcelona, en pocs dies ja l’havia llegit (en francès, perquè només està publicat, per ara, en aquesta llengua). 

Si teniu nocions de francès, us el recomano perquè és interessant copsar la visió i les explicacions d’un periodista de fora (menys contaminat de tot el que ha passat i passa a casa nostra). És interessant llegir com ens veiem o com ens expliquem al món francòfon, des del sedàs d’una persona nascuda (i viscuda) a França i que participa en un projecte del diari Le monde (de dretes i conservador) –Lignes de vie d’un peuple-, un seguit d’assaigs en què exposen/expliquen diferents nacionalitats (nacions?). Com deia, és interessant interrogar-se/nos. El llibre és un diàleg (quasi) permanent amb diferents personalitats de casa nostra: des de gent de l’ANC, passant per periodistes esportius o amants de la tauromàquia. Amb aquest ventall de veus, de Laguérie retrata el poble català perquè el poble francès sàpiga qui som, com sentim, què volem, etc.

Em congratulo pel projecte “Lignes de vie d’un peuple” del diari Le Monde i felicito Henry de Laguérie per la feina feta.

dimecres, 25 de febrer del 2015

Adéu a l'Eddy Bellegueule


Pocs dies enrere, vaig llegir una notícia que em va cridar l’atenció: noi jove, homosexualitat, repressió, fugida, violència. Immediatament, la curiositat es va apoderar dels meus pensaments i vaig córrer a comprar-me el llibre. Tot i la joventut de l’autor, Édouard Louis, les primeres pàgines del llibre em van deixar sense alè.
Narra amb una duresa extrema l’hostilitat rebuda a casa, a l’escola/institut i/o al poble, únicament per ser un nen amanerat. Cada pàgina, cada paràgraf era un cop de puny a la consciència, a la nostra societat, no només d’una França contemporània (i rural), sinó també d’un món occidental que ens creiem sovint lliure de prejudicis.



Adéu a l'Eddy Bellegueule ens narra en primera persona el rebuig que pateix l’autor per part de la família, dels companys d’escola. Un nen diferent, amanerat, que és escopit, pegat o insultat des que té ús de raó. Homofòbia en estat pur.



Mentre llegia aquest llibre, fent cerques per internet relacionades amb l’autor i el text, vaig trobar uns altres articles de diaris que posaven en dubte la visió autobiogràfica del llibre. Haig de confessar que la troballa d’aquests articles m’ha modificat lleugerament l’angle de visió i de lectura del llibre. Em van sembrar l’ombra del dubte. És un llibre autobiogràfic? Un joc literari? Qui té la raó? Qui ens enganya (o no)? Massa preguntes i poques respostes. 
Sigui quina sigui la resposta que s’aproximi més a la veritat, fins i tot en el cas que sigui un llibre de ficció sota l’aparença d’autobiografia –cosa que no crec-, segueix sent un llibre colpidor que ens exposa una realitat no lliure de conflictes i de discriminacions.



dijous, 6 de novembre del 2014

Lliures o morts



Fa poques setmanes, m’arribava a les mans un llibre, una novel·la històrica escrita a quatre mans per dos periodistes, per Jaume Clotet i David de Montserrat. Aquest llibre era “Lliures o morts”. Tractant-se d’una edició de butxaca, immediatament va començar a acompanyar-me en l’anar i venir de la feina. Per tant, durant uns quants dies, la vida del coronel de Miquelet Ermengol Amill se’m novel·lava davant dels ulls.

“Lliures o morts” és la història d’un coronel dels Miquelets que es mou múltiples escenaris de la Guerra de Successió. El llibre comença amb el coronel Amill ja vell i allunyat del poder vienès, intentant que els enemics de l’Imperi no vencin les poques defenses amb què compta per a defensar la plaça de la qual ell és la màxima autoritat.
Mentre espera que Viena li enviï reforços, un jove soldat enviat des de la capital es veurà obligat a escoltar les peripècies vitals d’aquest antic combatent que lluità ferotgement en els anys convulsos de principis del segle XVIII. Des del seva infantesa als Pirineus, Amill ens explica què/qui el va dur a embrancar-se en la defensa de Catalunya.

Personalment, després del xoc que va suposar la lectura de “Victus”, haig de dir que “Lliures o morts” se n’ha ressentit. Ambdós llibres són novel·les històriques ambientades en una mateixa època, però les veus narratives dels respectius autors són molt diferents. Clotet i de Montserrat saben donar a la veu narrativa de la novel·la aquell aire que recorda temps pretèrits, amb una llengua treballada. Per regla general, la veu narrativa aguanta prou bé l’esdevenir de fets que ens narren. És cert que determinats paràgrafs només demostren que els autors s’han documentat, però el resultat global és més que acceptable. He trobat a faltar la sang i fetge i sexe de “Victus”, però cada autor, cada novel·la és i ha de ser diferent. Si us va impactar “Victus”, procureu desintoxicar-vos de l’obra de Sánchez Piñol abans de llegir “Lliures o morts”.
Abans d’acabar, voldria apuntar només que, quan l’acció retorna a les primeres pàgines del llibre, quan es tanca el cercle, el final del llibre hauria pogut ser diferent, no tan happy end. Ja sabeu que sobre gustos...

Sigui com sigui la vostra passió per la lectura (més concretament de novel·les històriques), us animo a endinsar-vos en la vida del coronel Amill. Passareu una bona estona.

dimarts, 28 d’octubre del 2014

L'home de la maleta


7 dies: dissabte 18 començava la lectura d’aquesta novel·la i l’acabava dissabte 25.
“L’home de la maleta” és una excel·lent novel·la de Ramon Solsona, periodista i filòleg que col·labora al programa "El món a Rac1" amb la secció "La paraula del dia". I de “paraules del dia”, curioses, estrafolàries o recuperades de temps pretèrits, a la novel·la, n’hi ha unes quantes. “L’home de la maleta” és la biografia de Venerando Mallons Cachaldora, un avi d’allò més rondinaire que ens explica la seva vida i com, un cop vidu, decideix vendre el seu pis i viure la resta de dies amb les seves tres filles, un mes a casa de l’una, un altre mes a casa de l’altra i un altre mes a casa de la tercera filla. La novel·la s’inicia amb un relat escrit en primera persona: en Venerando ens explica que va néixer l’any 1932, que va ser abandona a la porta de l’església de Sant Felip Neri i com va créixer a la Casa de la Caritat de Barcelona. En Venerando és un orfe en una Barcelona de postguerra. “Al assilo”, en Venerando entrarà en contacte amb el món de la música, cosa que marcarà la seva vida.

Però, alerta, perquè  aquesta biografia escrita en primera persona, aquella vida d’un qualsevol, amaga més secrets dels que ens imaginem. Haureu de llegir-la si voleu conèixer els secrets de la vida d’en Venerando Mallons Cachaldora.

Ramon Solsona a “L’home de la maleta” ha creat una novel·la  d’allò més interessant. Per una banda, el personatge principal és un avi rondinaire,  carca, malparlat, etc. Enyora els temps passats quan la música era Música, quan la màquina d’escriure era necessària i quan els homes es casaven amb les dones. Quin personatge! De veritat, aquest comptable i músic us robarà el cor. Per altra banda, després de llegir-nos la (primera) biografia escrita per en Venerando, la veu del protagonista canvia radicalment: a través del diàleg i de les seves pròpies reflexions continuem aproximant-nos a la vida d’en Venerando. Ens hi aproximem amb un català del d’abans, el català dels nostres avis, un català ple de castellanismes, on la norma de Fabra hi és absent; un català ric en frases fetes, en dites populars avui en desús. Quina feinada! La veritat és que no és gens fàcil mantenir pàgines i més pàgines amb aquesta veu narrativa, una veu que recorda la parla de 60/70 anys enrere.

dimarts, 24 de juny del 2014

Sant Joan

“Avui és festa, Sant Josep la fa
agafa l’escopeta i se’n va a caçar, tira un tiro, mata un pardal vestit de general.

Passa Santa Anna, tocant la campana; passa Sant Martí, tocant el violí; passa una monja i li tira una taronja; passa un capellà i li tira un tros de pa”

dimarts, 17 de juny del 2014

Homonots



Deberíamos usar el pasado como trampolín y no como sofá.


v. tr. [LC] Menjar àvidament.
En aquest cas, com a bloc de lectures diàries/literàries, he devorat -metafòricament parlant-  Homonots” de Francesc Soler, un jove periodista freelance.
Homonots” és un llibre breu que es pot llegir tranquil·lament al bus anant o tornant a casa, estirat al llit abans de dormir, fent un cafè a mitja tarda. Sigues sincers, jo l’he trobat breu perquè senzillament m’ha enganxat. El llibre que signa Francesc Soler hauria de ser de lectura obligatòria pel col·lectiu gai català (sobre tot pels més joves) perquè sàpiguen/em on som, en quina societat vivim i com hem arribat fins aquí. No cal dir que és una lectura heterofriendly també.

Ser gai és molt dur a moltes zones del món on l’homosexualitat és perseguida amb presó o mort. Podríem dedicar-hi hores i hores d’anàlisi i reflexió, però no ho faré en aquesta entrada del bloc.
Permeteu que posi el focus en l’ara i en l’aquí: en la situació del col·lectiu gai, i LGTB per extensió, català. Una situació, en línies generals, prou còmoda: l’homosexualitat no és una malaltia, no té lleis que la criminalitzin, els casos d’homofòbia són “aïllats”, hi ha el dret al matrimoni i a l’adopció. El món no és de color de rosa, però déu n’hi do dels avenços socials de què gaudim. Com us imaginareu, no sempre la societat, les lleis no han tractat “tan bé” el col·lectiu gai. Si avui en dia, com deia, la situació és prou bona, prou normalitzada és gràcies a la lluita, a la pressió que uns quants homonots han dut a terme al llarg de la seva vida. 

Francesc Soler ens presenta 10 perfils de lluitadors que en els seus àmbits personal, laboral, etc. han fet avançar la societat cap on som ara. Si avui en dia podem viure amb la mateixa naturalitat que viuen els heterosexuals, una part és gràcies a aquests 10 homonots que Soler entrevista. “Homonots” de Francesc Soler ens presenta un excapellà, un dibuixant, un professor universitari, un polític, un empresari, etc. Deu perfils de deu homes que comparteixen moltes coses, però que també tenen, com no podria ser de cap altra manera, moltes diferències.

No ens acomodem en el sofà. La comoditat del sofà prové de la lluita de molta gent compromesa. Aprofitem aquestes entrevistes biogràfiques per saltar endavant i viure amb plena llibertat i normalitat.

dilluns, 16 de juny del 2014

Qui dia passa, llibre llegeix

En la primera entrada d'aquest bloc, em despullava literàriament parlant i us feia una llista dels llibres (no pas tots) que m'havia llegit fins llavors. En el darrer any, el bloc ha presentat una nul·la activitat.
Avui, em proposo tornar a reactivar aquest bloc de lectures diàries i literàries. En els darrers 365 dies, dia amunt, dia avall, la lectura ha seguit present en la meva vida. Seguidament, us llisto alguns dels llibres que he llegit darrerament.

Homonots
K.L. Reich
La guerra de Successió i els setges de Barcelona
La teranyina
Les cent millors rondalles populars catalanes
Les millors llegendes populars
Llengua i literatura. Barcelona 1700
L'école des femmes
Mujercísimas
Sants tradicionals catalans
Visibilitzar o marcar
Wonder

Avui, espero, comença una nova etapa del bloc. M'hi acompanyeu?